No es la primera vegada que li posàvem l’ull a sobre
Mongòlia, fa 12 anys vam organitzar el que havia de ser la primera incursió a
Mongòlia. La incursió es va fer però jo no vaig poder participar-hi, i per fi,
dotze anys més tard m’he pogut treure l’espina.
Primeres vistes des de l'avió
Acompanyat per l’infatigable i imprescindible Ivan i pel
Miquel, un altre llicenciat a Laponia, vam recorre gran part de l’oest del
país, potser una de les zones menys alterades pel turisme.
Les bicis escollides van tornar a ser les Fat Bike de Surly,
dos Pugsley i una Ice cream Truck. No n’ estàvem segur però el nostre mal
olfacte ens deia que podríem trobar força sorra tot i que el terreny havia de
ser majoritàriament tundra i estepa. L’olfacte continua sent dolent però l’aposta
per les Fat Bikes va ser la guanyadora ja que la sorra ens tenia preparades més
d’una emboscada.
Rectes inacabables...
Després de dos dies i quatre avions ens vam plantar a Ulgii,
la ciutat amb aeroport més a l’oest de Mongòlia i la que dóna accés al Massís del Altai on l’únic
tipus de turisme que hi ha és el de muntanya.
Però les nostres intencions estaven en direcció contraria,
ens allunyàvem de les muntanyes per endinsar-nos en la immensitat de Mongòlia i
conèixer el país, la seva gent i la seva manera de viure.
La ruta ens va fer començar per paisatges més aviat àrids i
amb poca vegetació on la presència humana era més aviat baixa, cada dia podíem
creuar alguna petita població aïllada, veure algun Ger (guer) o Iurta a l’horitzó
o travessar una zona relativament fèrtil on s’acumulaven Iurtes a l’atzar i distant unes de les altres amb els seus ramats
de bestiar.
En un mes de diferència hem pogut veure els camells africans, dromedaris, al Marroc i els camells asiàtics de dues gepes!!!
Les petites explotacions mineres, a vegades minúscules,
semblaven ser la el “modus vivendis “ de la zona, a part de la ramaderia que es
concentrava en punt molt concrets on s’acumulava una mica de verd entre tanta
zona àrida.
Un oasis d'herba al mig del desert, un paradís pel bestiar de la zona.
Purificant aigua amb llum utraviolada, no fos cas que perdèssim les forces per on no toca....
El paisatge de Mongòlia fa caure de cul a terra, la immensitat,
les tonalitats dels colors, la llum, tot!!!
És una cosa que hipnotitza, i el
poder estar pedalant dins d’aquelles postals és una cosa que no té preu. I més
si tens la sort de poder canviar de paisatges un o dos cops per dia, aleshores
vas embadalit tota l’estona...
Emboscada en forma de riu, aquesta és la part menys profunda...
Costa una mica adaptar-se als grans espais, com que l’espai
que es veu es tant immens, pots veure fins molts quilòmetres enllà i el que en
aparença podia semblar una cosa de bufar i fer ampolles al final resulta ser
una tirada de 4 ó 5 hores de pedalar sense parar.
Mica en mica vam anar fent cap a una zona més muntanyenca i
a mida que vam anar a agafant alçada el color verd va anar agafant presència.
El sostre del viatge va ser un coll a 2500 m d’alçada on el paisatge va canviar
radicalment. Aquí els Gers omplien un
paisatge de prats infinits i de milers de cap de bestiar. Cabres, ovelles i
algunes vaques composaven uns ramats que cada Iurta controlava a distància i que quan es descontrolava massa reconduïen
de manera elegant muntant a cavall, quan no ho feien de manera menys romàntica
sobre una moto tocant la botzina...
Pas a 2500 m, una bocanada d'aire fresc!!!
El paradis mongol i de la vida idílica nómada.
En tres ocasions vam tindre l’oportunitat de plantar el
nostre Vaude Camp al costat d’un Ger i
gaudir de la seva hospitalitat i generositat. La curiositat era mútua, ells
volien trobaven en nosaltres una font de coses noves per descobrir, les tendes,
les bicis, el menjar, com cuinavem, la roba, el sac, les alforges... i
nosaltres flipavem amb els gers, les
seves furgonetes d’estil soviètic, el seu menjar i com el cuinaven, i com
podien conviure fins a deu persones en aquella Iurta i tindre les tasques tant ben organitzades i assumides per
cadascun dels components de la família.
El Vaude Camp al costat del Ger, l'endamà, com per art de màgia, abans de que ens llevessim, ja havien desaparegut per portar el ramat a altres pastures.
Cada vegada que plantavem les Vaude al costat d’un Ger, el ritual es repetia, ens oferien
una taça de Chai, una espècie de te
amb llet i pa amb formatge de cabra fet per ells mateixos. Ens repassaven de
dalt a baix, provaven les bicis i ens oferien el cavall o la moto per correspondre’ns,
i quan ja hi havia prou confiança, tothom volia jugar amb mi i només amb mi, al
seu esport nacional, la lluita mongola... semblava ser que tots els mongols
veien en el meu físic una aposta segura. I com no, al final em va tocar
jugar-hi sense que hi hagués cap trencadíssa important....
Jugant a les lliutes mongoles
El Ger acabat de desmuntar, carregat a la furgoneta soviètica i a punt de marxat abans que surti el sol.
Un cop deixades enrere les altes praderies ens vam endinsar en
la part més àrida del recorregut. Sol, calor, sorra, poca vegetació, etc... i
tot això a tocar d’un immens llac d’aigua, però d’aigua salada... La vista
arribava fàcilment fins a més d’un centenar de quilometres a la rodona. La
percepció de l’espai era totalment diferent a la que estàvem acostumats donant
la sensació que per més hores que pedaléssim no ens movíem de lloc ja que les
muntanyes que es veiem a centenars de quilòmetres sempre estaven al mateix
lloc.
El mongols, son igual de curiosos amb nosaltres que nosaltres amb ells.
La salvació, un altre vegada, un pou aparegut del no res ens soluciona la papereta, un ambient tòrrit i una aigua gelada!!!
Qui ho hauria de dir que Mongòlia esta ple de sorra....
Era tant gran la perspectiva que fins i tot en alguna ocasió,
mentres agonitzàvem de calor i pedalàvem per interminables roderes de sorra, podíem
veure a la llunyania fins a tres tormentes al nostre voltant amb espectaculars
cortines de pluja caient d’impressionants Cumulonimbus amb algun llamp que
altre, però cap, cap, cap a sobre nostre.... era com veure un miratge al mig
del desert... està allà però no serveix de res...
El meu regne per una mica d'ombra i pluja refrescant!!!!
Perseguint núvols que no es deixen atrapar.
Deu de la nit, al sol encara li queda una hora per pondres i ens regala el millor dels espectacles.
Després de tres dies creuant de manera religiosa tundres i
estepes, i seguint roderes infinites horitzó rera horitzó, ens vam plantejar
agafar un transport per canviar de zona ja que la previsió era seguir igual
durant 5 dies més, i el temps que ens quedava era limitat si volíem conèixer
una mica més la varietat del país.
La vida de l'estepa.
Horitzó rera horitzó...
Però la casualitat va voler que en Miquel i
jo caiguéssim malalts just quan vem aconseguir un transport que ens havia d’apropar
a un dia en bici de llac Khovsgol. Mal de cap, mal de coll, mal de panxa,
febre... res poca cosa... Un cop a Moror, desprès de 18 hores tancats en una
furgoneta amb 6 persones més, el Miquel
va decidir continuar fins a Ulam Bata allargant l’agonia del viatge amb 12
hores adicionals. L’Ivan i jo vam apropar-nos al llac que ens quedava a tot
just 100 km, on gràcies al meu mal estar vam poder descansar a la riba del llac
durant dos dies i conèixer una mica més la manera de viure dels mongols i el seu
dia a dia.
The Forest Vaude Camp.
Una mica de muntanya mai fa mal.
Repòs, meditació, Zen...
Un cop recuperat gràcies a l’ambient més fresc i muntanyenc
de la bora del llac, tocava fer cap a casa, i per rematar-ho ens va tocar una
última tirada de 100 km per asfalt amb les Fat Bikes i 15 hores més d’autocar
fins a Ulam Batar.
Bye bye Mongòlia...!!
Mongòlia es un país enorme en tots els sentits, on et pots
afartar de pedalar hipnotitzat per paisatges que no caben ni en la més ample de
les panoràmiques!!!
Espais infinits...!!!
Més fotos aquí!!!
