Fa poc més d’una setmana que en
Juan i jo vam arribar del nostre viatge llampec de cinc dies de bici per terres
marroquines, una aventura “low cost” amb tots els ingredients necessaris per
posar-nos a prova una vegada més.
Amb sorra a les sabates
El recorregut buscava allunyar-se
el màxim possible de tot tipus de civilització dins del possible, rodant per
pistes abandonades i corriols, encadenar el màxim possible de dies sent
autosuficients i aprofitar els mateixos recursos que els berbers a l’hora
d’aconseguir d’aigua.
Vaude amb el Bikepacking!!!
Però tot viatge que vulgui ser
recordat d’una manera èpica, ha de procurar que anar en bici sigui el més
fàcil, per posar a prova la capacitat de solucionar les adversitats que el
propi viatge s’entesta a generar...
El Desert Negre ple de colors, groc, verd i lila, gracies a les abundants i inusuals
pluges d'aquest hivern... un terreny ideal pel Bikefaquir...
La primera part del viatge vam
aconseguir ser fidels al plantejament original. Durant tres dies vam rodar
totalment immersos en el paisatge fent servir els mateixos camins que els
nòmades berbers, dormint allà on la nit ens atrapava, vetllats per milions
d’estels i per la mateixa lluna durant tota la nit, per continuar l’endemà amb
els primers raigs de sol. Bevent l’aigua fresca i cristal·lina de profunds pous
situats en llocs remots del mig del desert quan l’aire arribava als 37 graus i
els sol cau amb tota la seva força sobre el clatell. I observant des de la
distancia la manera de viure dels berbers, les haimes, el pastoreig de cabres i
camells, l’aprovisionament d’aigua i la seva manera de fer.
Les nit de les mil i una estrelles
La primera adversitat, que més
que adversitat va ser una cantada nostre, va ser el de logística, el menjar.
Potser un excés de motivació i un error a l’hora de triar que menjar ens va fer
veure les orelles del llop. L’aigua no va arribar a ser un problema, just
quan s’estava a punt d’acabar, trobàvem
un pou, allà on teníem previst. Però amb el que no comptàvem era en que l’aigua
es trobava a uns 30 metres sota terra i la politja i la corda per poder accedir
a l’aigua l’ha de portar cadascú de casa... per sort, el desert es va posar de
part nostre regalant-nos la visita inesperada de pastors amb un ramat d’ases i
cabres amb cara de tindre una mica de set, i el més important, amb una corda
ben llarga!!!
No serveix de res trobar una pou si no tens cap corda....
L’ensopegada militar, adversitat
dos, va ser menys traumàtica del que pugui semblar però ens va fer canviar els
plans de manera dràstica. Desprès de 6 km camp a traves havent d’empènyer la
bici l’últim quilòmetre cara amunt, just abans d’arribar dalt del contrafort,
ens apareixen uns militars que ens fan entendre que no podem passar i que hem
de tornar per on hem vingut... la proximitat amb la frontera amb Argelia fa que
estiguem al límit de la zona permesa pels turistes i tot i la amabilitat dels
militars amb xandall del Madrid, la hospitalitat, el Salaam Alaykum i les
consultes via walky-talky amb les autoritats superiors, al final, vam haver de
recular i perdre’ns el que podia haver estat una de les joies del recorregut...
I ara per on?
Les punxades, adversitat reina,
una desesperació que ens va posar els nervis a flor de pell... més de 15
punxades per bici, una de les dos manxes que portàvem no va aguantar estar
inflant constantment les rodes de les Fat Bike. Acabar les dos caixes de
pegats, les tres càmeras de recanvi i continuar punxat quan et trobes a mig dia
en bici de la civilització.... no te preu...
Rutina habitula, i desesperant...
Això i la nostre nefasta previsió
de menjar digne d’un juvenil ens va fer optar per apropar-nos a Erfoud per reavituallar-nos
i buscar una solució per les punxades. Al cap d’unes hores tornàvem a enfilar
cap al desert.
Els rius secs, terreny fet a mida per la Surly Ice Cream Truck... o la reves...
Desprès d’una altre nit amb
milions d’estels fent guàrdia, vam anar a petar a les impressionats dunes de l’Erg
Chebbi. Un paisatge que fa caure de cul a terra, i que fa que la massificació
de turisme, cotxes, motos, quads, hotels, runes, etc... no t’esgarrin el dia,
del tot...
Navegant entre les dunes
A les dunes era on les Fat Bikes
havien de fer lluir tot el seu esplendor, però l’excés de pes degut a l’equipatge
ens va esgarrar una mica les il·lusions. En 10 km vam tindre suficient per omplir-nos les sabates de sorra i treure’ns
les ganes de continuar deixant-nos la vida per avançar... Per sort, les Fat
Bikes no només van ser útils a la sorra, també van jugar un paper molt
important a la primera part del viatge l’hora de creuar bancs de sorra, llits
de rius secs o pedregals, o per rodar camp a traves, que millor que una fat per
no deixar de trepitjar totes les punxes del desert...
Al final, la sensació que ens ha
quedat ha sigut molt gratificant, poder viure en tot el seu esplendor i amb
tots els cinc sentits la grandiositat del desert negre. I ha servit també de
camp de proves de cara la següent aventura, una bona oportunitat per acabar de
definir l’estratègia a l’hora de decidir alguns aspectes com, el tractament d’aigua,
recarrega de dispositius, baikepacking o alforges, Fat o no Fat, rissos o
metxes...
Alforges o....
Bikepacking...
