The Lost riders

The Lost riders

CAT700 2015

Tot just posar els peus a terra al tornar de Mongòlia tocava preparar la següent aventura, la CAT700. El problema? Que en menys de 24h m’havia de treure de sobre el Jetlag, desfer bosses, preparar la bici per la CAT700, tornar a preparar l’equipatge per anar al Delta de l’Ebre, punt de trobada per començar l’epopeia de la CAT.


Camping Eucaliptus al Delta, punt de trobada pels participants.

Un cop arribats a Salardú, portats per l’organització, va tocar passar l’escrupolós control de material i l’imperdible Pasta Partty. Això va estar bé, un Pasta Partty abans de començar, però ara dubto si va ser per cortesia o per pena, pel que ens esperava... Un cop amb la panxa plena a dormir a terra, al poliesportiu de Salardú, ritual típic d’aquest tipus de proves.


A l'autocar camí de Salardú!!!

La sortida era a les 10h del matí. Valia la pena fer un últim esmorzar en calma, repassar bé i al detall l’equipatge minimalista i la seva distribució a la bici, i de tant minimalista que era es podia fer en un minut, i acte seguit, tornar a repassar, així anant fent fins que fossin les 10h... comprovar alçada de seient, el trac del GPS, mirar a alguns contrincants amb cara de pòquer i als altres amb ulls d’eixelebrat capaç d’atacar en les pitjors condicions... o sigui, el que faig sempre quan em paro als semàfors de ciutat.


La infatigable Surly Karate Monkey


Llarga espera per començar a pedalar.


l'Amelia i la seva Surly Ogre atenent als medis!!!

La sortida va ser neutralitzada fins a Montgarri, TV3 havia desplaçat una unitat de Temps d’Aventura i el pas de la comitiva per Montgarri era clau pel reportatge. Tot i ser un tram neutralitzat jo vaig sortir donant-ho tot, prou vergonya vaig passar quedant-me l’últim com per que a més a més em quedes despenjat del grup, o sigui que gas a fons des del principi, quin remei... per sort, el dia abans havia fet els deures i tothom sabia de la meva recent arribada de Mongòlia, les penúries que hi havíem passat, lo que m’estava afectant el jetlag, etc... Home previsor val per dos!


 Ascenció al Pla de Beret amb l'Aneto i les Maladetes al fons!!!

Un cop a Montgarri, copeta de cava i a córrer!!! El primer tram fins a Borén va resultar ser el millor de tots. Picant a baix, aire fresc, totes les condicions favorables.... a excepció d’una punxada... I de cop la cosa va canviar com de la nit al dia i així va continuar fins al Delta de l’Ebre. Gràcies a la punxada tornava a ser l’últim i en aquestes situacions t’envaeix un sentiment irracional que ànsia deixar de ser-ho i fa que pugis el ritme enlloc de conservar-lo, o sigui, que els 600 km que quedaven els vaig haver de fer traient la llengua fora...

De Borén vam fer cap a Son, Jou i Espot, on més o menys vam tornar a coincidir la majoria de participants a excepció d’un parell o tres que havien anat tirant. Aquí va ser on a alguns els vaig veure per últim cop i a la resta vam estar coincidint en algun punt o altre del recorregut quasi cada dia.


Gaudint de les vistes quan encara podiem...

Al sortir d’Espot tocava afrontar la part més dura de la ruta, en teoria... per la llarga pujada fins La Creu de l’Eixol, el Coll de la Portella i passar a ran del Coll del Triador. Pujada dura, si, però amb un paisatge impressionant 100% alpí. Però la cosa no s’havia acabat aquí. Després de baixar fins les instal·lacions de les antigues pistes de Llesuí, va tocar la remuntada final fins Lo Tossal!!!, a 2500 m. Una última agonia per camins trencadíssims on va tocar empènyer la bici durant força estona.


Coronant La Creu de l'Eixol!!!


Dalt de Lo Tossal!!!

I va ser aquí, a dalt de Lo Tossal, on va començar a prendre forma el Trio Lalala. L’Amelia va detectar que el fre davanter de la seva bici havia deixat de funcionar. Estàvem a 2500 m d’alçada, amb el sol a punt de pondre’s i a punt d’afrontar la baixada més llarga del recorregut, de 1500 m de desnivell. Per no perdre molt de temps abans que es fes fosc vam decidir continuar jugant al joc de les parelles. El Sergi va agafar la bici de l’Amelia, es volia fer el valent per lligar-se-la... però no ho va aconseguir, no li van els tius alts... L’Amelia no podia agafar la bici del Sergi per qüestions de talla, així que va haver d’agafar la meva i jo la del Sergi, un “menage a trois” de pel·lícula... I així vam fer tota la baixadaaaaaaa fins a Sellui on vam donar per acabat el dia després de rodar 120 km, durant unes quantes hores i metres de desnivell.

La primera nit, al igual que totes, la vam passar fent bivac, al meu parer, d’aquesta manera érem fidels a la filosofia de la cursa, a part que d’aquesta manera teníem l’avantatge de dormir quan volguéssim i on volguéssim sense dependre d’haver d’arribar a un allotjament que ens quedés massa lluny o haver d’acabar una etapa massa aviat per estar condicionats per les localitzacions dels allotjaments. I a part, que millor que estirar-se a terra estant rebentat i adormir-se mirant un mar d’estels.


Primer bivac!!! 

Al matí següent  tocava solucionar el problema de frens de l’Amelia, sense les presses que teníem a dalt de Lo Tossal. El diagnòstic va ser ràpid, havia perdut les pastilles del fre davanter... i no portàvem recanvis... o sigui que la primera prioritat del dia es va convertir en buscar unes pastilles de fre per l’Amelia intentant no perdre gaire temps per continuar avançant de manera eficient. 

Sellui, Montcortes i finalment, la Pobla de Segur on desprès d’un sopar i un esmorzar precari vam rebentar el primer super que vam trobar. Però no hi havia botiga de bicis... Així que un cop amb les panxes plenes vam posar rumb a Tremp fent una zona teòricament “rodadora”...


Contemplant l'Embassament de St. Antoni, qui es pogues banyar...

Un cop a Tremp va ser fàcil solucionar el problema de frens, i a partir d’aquí vam començar a patir l’anunciada onada de calor arrossegant-nos per Puigcercós, Castell de Mur i St. Esteve da la Sarga, on vam afrontar el Coll d’Ares amb les últimes i fresques hores del dia, arribant a Ager tot just es feia fosc.


Pujant al coll D'ares!!

Ager va ser el primer punt de vida i principi de la CAT400. L'organització ens tenia preparada una tenda per dormir i accés lliure a totes les instal·lacions del càmping, on una dutxa val un imperi!!! Aquí vam coincidir amb mig comitiva de la CAT700.

Si el primer dia a la primera pujada ja anava tocat, no vulgueu saber com va començar el tercer dia... la tàctica, la mateixa de sempre i l' única assumible, la tàctica garrepa. No gastar més energies de les necessàries.

El dia es presentava fàcil, tocava travessar el pla de Lleida, lo qual feia pensar una jornada suau amb una alta acumulació de quilòmetres. Però no. El primer tram consistia en pujar el Port d’Ager fent una mica de volta per evitar la carretera principal, per després anar a buscar Santa Linya i Vilanova de la Sal. Aquí semblava que s’haguessin acumulat tots els rampots que després no trobaríem al pla de Lleida.


Aprofitant les primeres hores del dia...

Un cop passat St. Llorens de Montgai, on vam rebentar el bar esmorzant, tocava entrar al socarral de Lleida i hi arribàvem a la millor hora... La tàctica va ser anar de poble a poble i refrescar-nos a les seves fonts per no morir per evaporació o combustió instantània. Balaguer, El Poal, Sidamon, Torregrossa i Les Borges Blanques, on una gelateria artesanal ens esperava amb orxata i granissat de llimona per combatre els 42 graus que feia les 16h... un infern!!!


Arribant a St. Llorenç de Montgai!!!


Abandonant l'embassament de St. Llorenç de Montgai, comença l'infern...


Rebentant el Casino de El Poar!!!


Recuperant forces a Borges Blanques!!

Però el nostre objectiu ens cridava a abandonar les confortables ombres i emprendre de nou l’abrasador camí cap al sud. Fins a Cervià de les Garrigues la suor semblava pluja... i els grills una tortura pels oïdes... gric, gric, gric, gric... La posta de sol ens va agafar a Ulldemolins on vam acabar fent una gimcana per trobar qui ens dones alguna cosa de sopar, al final vam acabar al càmping on vam trobar al Lluis que va decidir abandonar amb una tendinitis de cavall al turmell. Un cop amb la panxa plena i vetllats per la lluna ens vam posar a pedalar una estona més fins trobar un bon lloc on dormit, el lloc triat, un camp de vinyes més o menys pla a mig camí pujant a Albarca.

Dia quatre, comencem a fer cara de zombies, els moviments del cos ja no son fluïts, si no encarcarats, però el Delta ens crida i anul·la la nostre capacitat d’enteniment fent-nos seguir endavant. La previsió és de més calor, terreny trencacames amb un constant puja i baixa pel Priorat i la Terra Alta. L’objectiu del dia, creuar el riu Ebre i arribar una mica més enllà, o començarem a anar justos de temps... O sigui que ens posem en marxa amb la idea de avançar quilometres, però el terreny no és gaire fluït i una cosa que a priori semblava fàcil era un constant entrebanc... pistes trencades, puja i baixa continus, calor i més calor... Però per fi ens vam plantar a Garcia segon punt de vida a la riba del riu Ebre on l'organització ens tenia preparada un carpa amb ombra, unes dutxes refrescants i una mica d’avituallament gloriós. Aquí també ens va tocar acomiadar-nos de l’Oscar que per culpa d’una caiguda es va revinclar el genoll.


El puja i baixa del Priorat!!! 


Terra de vinyes, vinyes amunt, vinyes avall...



Garcia, segon punt de vida de la CAT700, regentat per la Mònica.

A Garcia ens hi vam estar fins que la Mònica, una dels capos de l'organització ens va fotre fora amb la tàctica de la por, “que aneu tard”, “que no arribareu”, “si seguiu així us convertireu en globeros”, etc... amb lo bé que ens havia ates a l’arribar... Així que al final vam abandonar el punt de vida i ens vam apalancar al bar que hi havia deu metres més enllà. Però només per agafar uns entrepans per quan arribes l’hora de sopar...


Desprès de les amanaces de la Mònica vam sortir de Garcia pel primer lloc que vam trobar,
la via del tren...

Així doncs, el propòsit es va convertir en arribar com a mínim a Horta de st. Joan, fos l’hora que fos. El puja i baixa constant seguí en l’ordre del dia, amunt i avall, amunt i avall... fins arribar amb les últimes llums al Coll d’en Canar on comença baixada suïcida i a les fosques fins a Fontcalda. 400 m de desnivell en 3 km i 18 curves paelleres...


I que maco que és veure les postes de sol des de la bici..


 Gaudint d'un sopar a la fresca a Fontcalda!!!!

A Fontcalda l’aire recuperava una mica de frescura després d’un altre dia tòrrid, feia una estona que era de nit i l’entrepà comprat a Garcia ens va sentar de meravella. Per acabar el dia ens quedava agafar la via verda fins a Horta de St.Joan, hipnotitzats per la llums dels focus de les bicis i activant el pilot automàtic de pedaleig. Però acabar el dia a les tantes de la nit potser era massa fàcil, així que el destí ens va regalar una trencada de cadena a pocs metres d’arribar a la plaça d’Horta... no se si va ser el destí o la meva poca traça a l’hora de canviar de marxa en les rampes finals abans del poble... Així que a la una de la matinada, demacrats com estàvem tocava reparar la cadena al mig de la plaça principal. Per sort, les cadenes i jo ens entenem molt bé i abans que el Sergi i l’Amelia treguessin el sac i l’esterilla, la bici ja rugia un altre vegada, així que vam estirar l’etapa fins les dues de la matinada per restar quilòmetres i dormir tranquils fora de la civilització.


Endintssant-nos al costat fosc del ciclisme....


Ballant la provocadora dansa de la cadena trencada....


 The bike will survive!!!!

Les intencions de matinar es van esvair tant ràpid com la frescor de la nit, destrossats com estàvem ja ens podíem considerar afortunats de poder-nos llevar. Les dues primeres hores fins a Beceit es podrien catalogar de transició. Un cop a Beceit tocava esmorzar amb calma amb pa del forn i embotit de la xarcuteria del “colmado” del poble, i repassar horaris i quilometratges que quedaven pendents. I sorpresa! Tot i estar en el cinquè dia natural de bici, encara ens trobàvem en el quart dia hàbil de la ruta!!! I només ens quedaven uns 120 km per arribar al Delta, però això si, entre el Delta i nosaltres teníem els temibles Ports de Beseit...


Arribar a les dos de la matinada i llevar-se amb aquest espectacle... Les Roques d'en Benet!!


Els interminables Ports... Mama, calor...

Com formiguetes vam sortir amb l’intenció d’anar avançant mica en mica, però al final, la calorada de la persistent onada de calor ens va atrapar a mitja pujada. Qualsevol punt d’aigua servia per refrescar-nos, qualsevol punt vol dir dos en tots els Ports de Beseit... un cop coronats els Ports començava un altre puja i baixa característic de la CAT700. Les baixades per pistes trencades, i a les pujades els trencats érem nosaltres. I així, arrossegant-nos vam arribar a dalt de El Mascar, punt d’accés al Caro i on comença la vertiginosa baixada cap a l’Ebre!!! Des d’aquí ja es divisa el Delta i un ja comença a pair que arribar al mediterrani és bufar i fer ampolles!!!


A las penas, puñalás!!!!


 I a la calor... banyitu!!!

Però no.

La baixada per la carretera del Cargol és un regal!!! Però un cop a baix de tot, enlloc d’agafar el riu Ebre, ens desviem cap a la Galera i Freginals, no fos cas que l’arribada al delta fos massa fàcil i algú es moris de síndrome d’abstinència als “repetxons”. Per això la CAT700 ens va regalar dues emboscades en forma de serreladetes abans d’arribar a Amposta i entrar per fi als arrossars del Delta!!!


Al fons el riu Ebre i lo Delta!!! però encara hauriem de patir...


 El regal de la carretera del cargol!!!

30km ens separaven del nostre destí, un càlcul ràpid ens auguraven poc menys de dues hores per arribar a Eucaliptus just abans de la clausura de la fideua!!! Però entrar als arrossars a les nou del vespre té dues coses, la bona, t’estalvies la xafogor de les hores més càlides, la dolenta, és l’hora d’esbarjo dels mosquits... núvols de mosquits envaïen les pistes del Delta, el sol queia i mica en mica la llum desapareixia, però no hi havia nassos a treure’s les ulleres de sol per no acabar amb els ulls plens de mosquits així que al final la nostre pinta va acabar sent més que estrafolària, pedalant de nit, amb les llums de la bici enceses, les ulleres de sol posades i les “bragues” tapant-nos boca, nas i orelles per no morí per atac massiu d’insectes...



Els últims quilòmetres van ser un anar i venir entre els arrossars, però després de resseguir cada una de les pistes del Delta, un senderó peatonal ens va deixar just a la platja dels Eucaliptus. Eren les onze de la nit del cinquè dia, però a efectes de cronòmetre només portàvem quatre dies i mig. L’últim quilòmetre per la platja fins arribar al punt oficial d’arribada va ser totalment relaxat, amb la brisa del mar i amb la lluna com il·luminació natural.





We are finished!!!, estem acabats....

Al punt d’arribada ens esperaven els organitzadors amb una magnífica ovació, felicitacions ràpides i cap a la dutxa, que la fideua tenia “toque de queda”. Fideua que vam gaudir d’allò més per ser el primer àpat com déu mana en 5 dies, o 4 i mig... i allargant la sobretaula a base de batallades i anècdotes per part nostre i dels propis organitzadors abans de caure rendits al bungalow del camping Eucaliptus per gentilesa de a CAT700.


La recompensa del CATiste700, un llit tou per dormir!!!! i un Olé per les Surly's!!!

La CAT700 es una “cursa” que segons la meva opinió ens va sorprendre a tots els participants. Sobre mapa o sobre altimetries, semblava un recorregut força fàcil de fer, però al final va resultar ser més exigent de lo esperat.  A nivell paisatgístic, que dir? Creuar-se tota Catalunya veient tos els canvis de paisatge a nivell d’orografia i vegetació és una cosa magnifica. I que dir del ambient que es respira entre els participants quan coincideixes en un punt o altre del recorregut, cordialitat, empatia, col·laboració, i una absència de competitivitat i prepotència massa típica de la majoria de curses de btt.

 La CAT700 no és una cura, és més aviat una travessa llampec en btt amb una filosofia pròpia, fer bici pels descosits de la manera més lliure possible, sense etapes preestablertes, decidint in situ com gestionar les necessitats bàsiques com l’aigua, el menjar, el dormir, tot... on cadascú es fa responsable de les seves pròpies decisions i així com de l’encert o de les conseqüències d’equivocar-se, i sobretot evadir-se durant uns dies de la quotidianitat i gaudir de la bici. Us ho recomano!!

Més fotos aquí!!!

I tot seguit el reportatge al Temps d'Aventura: